Els dies 17, 18 i 19 de novembre de 2023, Josep Pons va tornar al podi de l’Orquesta Nacional de España, formació de la qual havia estat director titular, amb un programa concebut com un recorregut entre la introspecció, la mort i l’èxtasi. Els concerts van tenir lloc a l’Auditorio Nacional de Música de Madrid i van reunir obres de Richard Wagner, Juan José Colomer, Wolfgang Amadeus Mozart i Aleksandr Scriabin.
La vetllada s’obria amb el Preludi i mort d’Isolda de Tristan und Isolde, una de les pàgines més intenses de Wagner, en què l’amor i la mort conflueixen en un llarg procés de tensió i alliberament. La direcció de Josep Pons va buscar una lectura profunda i continguda, deixant que la música avancés amb naturalitat i preservant l’equilibri entre l’emoció i la claredat del discurs orquestral.
A continuació es va interpretar El silencio después, de Juan José Colomer, obra encarregada per l’Orquesta Nacional i construïda sobre poemes de Javier Bonet Silvestre. La partitura aborda el suïcidi i el patiment psicològic des d’una escriptura directa i expressiva, amb la participació de la mezzosoprano Maite Beaumont i el baríton Joan Martín-Royo.
El Concert per a piano núm. 23 en la major, K. 488, de Mozart, va situar Nelson Goerner com a solista. Josep Pons va posar especial atenció en el diàleg entre el piano i els instruments de vent, un dels elements essencials d’aquesta obra, i va acompanyar una lectura marcada per la transparència, la introspecció i el caràcter íntim del moviment central.
El programa culminava amb El poema de l’èxtasi, de Scriabin, una obra de gran exuberància harmònica i orquestral. La crítica va destacar especialment la planificació de la interpretació, la capacitat de Josep Pons per construir els successius clímaxs i la resposta de l’Orquesta Nacional, que va oferir una de les seves actuacions més destacades de la temporada.
Aquest retorn al podi de l’Orquesta Nacional confirmava la continuïtat d’un vincle artístic construït al llarg dels anys. Més enllà del retrobament institucional, el concert posava de manifest la complicitat entre Josep Pons i una formació amb la qual ha compartit alguns dels projectes més importants de la seva trajectòria simfònica.