El juny de 2023, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va afrontar unes setmanes decisives dins del projecte artístic impulsat per Josep Pons des que va assumir-ne la direcció musical l’any 2012. La programació reunia alguns dels reptes més exigents de la formació i ampliava la seva presència més enllà del fossat operístic, tant a Catalunya com en l’àmbit internacional.
El primer gran repte va ser Parsifal, de Richard Wagner, una obra monumental de prop de quatre hores i mitja que exigeix gairebé un centenar de músics, un reforç considerable de la corda i els metalls i un treball minuciós sobre l’enorme complexitat harmònica, tímbrica i dramàtica de la partitura. Josep Pons destacava que, malgrat les seves dimensions, Wagner construeix l’obra a partir d’idees breus i constantment renovades, com un gran mural format per petites miniatures musicals.
Immediatament després, l’orquestra va fer el seu debut a l’Opéra Bastille de París amb El castell de Barbablava, de Béla Bartók, interpretat per Iréne Theorin i Bryn Terfel. L’actuació, ajornada anteriorment a causa de la pandèmia, representava una fita històrica en la trajectòria internacional de l’Orquestra del Liceu i una oportunitat per presentar-ne la identitat sonora en un dels principals teatres d’òpera europeus.
La formació va continuar la seva activitat amb una gira per Catalunya, amb concerts a Lleida, Manresa i Sant Cugat del Vallès, i amb el gran concert gratuït a la platja del Bogatell, on va interpretar el Boléro de Ravel i la Simfonia del Nou Món de Dvořák. El programa de la gira incorporava també Sílvia Pérez Cruz i Feliu Gasull, reforçant la voluntat del teatre d’apropar l’orquestra a nous públics i ampliar-ne la presència arreu del territori.
Les setmanes següents, l’Orquestra del Liceu va participar també al Festival Grec de Barcelona, primer en l’espectacle de Sasha Waltz & Guests i posteriorment en un concert dedicat al wagnerisme al Palau de la Música Catalana, dirigit per Josep Pons. Aquesta successió de projectes mostrava la versatilitat de la formació i la consolidació d’una orquestra capaç d’abordar el gran repertori operístic, el concert simfònic, la dansa i els projectes de divulgació ciutadana.
Després d’onze anys de treball, Josep Pons considerava que s’havia assolit aproximadament el 80% del projecte de renovació de l’orquestra, amb avenços en l’estabilització de la plantilla, l’homogeneïtat del so, la cobertura de places, la projecció internacional, els enregistraments i la millora de la visibilitat pública de la formació. El resultat començava a definir una identitat pròpia basada en l’equilibri, l’elegància i l’expressivitat.