El 26 de setembre de 2024, el Gran Teatre del Liceu va inaugurar la temporada 2024/25 amb Lady Macbeth de Mtsensk, de Dmitri Xostakóvitx, sota la direcció musical de Josep Pons i en una nova producció signada per Àlex Ollé, de La Fura dels Baus. L’obra tornava al Liceu gairebé vint anys després de la seva darrera representació, convertint-se en el gran títol d’obertura de la temporada.
Estrenada el 1934, Lady Macbeth de Mtsensk és una de les òperes més poderoses del segle XX. Basada en la novel·la de Nikolai Leskov, narra la història de Katerina Ismàilova, una dona atrapada en un entorn opressiu que busca desesperadament la llibertat fins a precipitar-se en una espiral de violència i destrucció. Poc després de la seva estrena, l’obra va ser prohibida pel règim soviètic després de les crítiques de Stalin, convertint-se en un dels episodis més coneguts de la història de la censura musical.
La producció d’Àlex Ollé traslladava l’acció a un entorn industrial contemporani, accentuant la crítica social i la violència estructural presents a l’obra. Mitjançant una escenografia monumental, projeccions audiovisuals i una intensa direcció teatral, la proposta aprofundia en els mecanismes de dominació, la deshumanització i la desigualtat que travessen el drama de Katerina.
El repartiment reunia Aušrinė Stundytė en el paper protagonista, una de les grans especialistes internacionals en aquest personatge, al costat de John Daszak (Serguei), Dmitry Ulyanov (Borís Ismàilov), Alexander Vinogradov (Vell Presidiari), Sara Blanch, Mikeldi Atxalandabaso, Vicenç Esteve Madrid i la resta de l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu, preparat per Pablo Assante.
Des del fossat, Josep Pons afrontava una de les partitures més exigents del repertori operístic del segle XX. La música de Xostakóvitx alterna una extraordinària violència orquestral amb moments de gran lirisme i refinament, exigint un control constant dels enormes contrastos de dinàmica, color i tensió dramàtica. La crítica va destacar especialment la solidesa de la direcció musical, la resposta de l’orquestra i la capacitat de mantenir l’equilibri entre la contundència sonora i la transparència del discurs musical.
Amb aquesta producció, el Gran Teatre del Liceu obria una temporada marcada pel gran repertori del segle XX i reafirmava el compromís amb una òpera que continua interpel·lant l’espectador per la seva força teatral, el seu impacte musical i la vigència dels conflictes humans que planteja.